Un altre element fonamental, fruit de les formes de vida històriques i dels materials existents, i que forma ja una característica inseparable del paisatge i de la bellesa de les nostres valls és l'arquitectura popular en totes les seves manifestacions. 

La manifestació més palpable es troba a qualsevol dels pobles, la majoria dels quals es configuren al voltant de l'església parroquial, des de la qual es distribueixen carrerons estrets flanquejats per grans cases de pedra amb teulades generalment a dues aigües (també n'hi ha de cúbiques a quatre aigües) i amb grans volades que protegeixen boniques balconades de fusta. També hi ha algunes cases d'entramat de fusta, però són minoritàries. A més, moltes façanes incorporen escuts nobiliaris barrocs.

A grans trets, es poden catalogar en tres tipus: el més antic correspon a cases de gran dimensió, amb teulades a dues aigües i amb façana de carreus ben travats, porta d'arc apuntat i obertures de tipus gòtic. Acostumen a ser del segle XVII. Un altre tipus és el que correspon a cases del segle XVIII. Grans, amb teulada a dues aigües i gran volada, façanes enlluïdes però amb carreus a la vista a les cantonades, finestres i, de vegades, als paraments centrals, porta de mig punt i escuts nobiliaris. El tercer és el de les cases cúbiques del segle XIX, amb teulada a quatre aigües, obertures més grans, carreus ben treballats als laterals i a la part central, balcons seguits i grans escuts. 

La distribució dels habitatges respon generalment a la típica de tota la zona de muntanya d'explotació ramadera, amb una planta baixa que es feia servir com a quadra per al bestiar boví i els animals de treball, una primera planta noble que servia d'habitatge i una segona constituïda per la gambara, on s'emmagatzemava l'herba seca, el blat de moro, etc. 

El sistema d'emmagatzematge de l'herba marca també alguna de les característiques constructives, en funció de si l'herba es pujava amb corriola o escala fins a la gambara per la façana o si s'introduïa per darrera o per un lateral per mitjà d'un patí o pla inclinat on es col•locava el carro. Per totes les nostres valls es poden veure exemples d'un tipus i l'altre, malgrat que la funció de la gambara ha quedat en desús, primer amb la construcció de sitges i, actualment, pel sistema d'emmagatzematge en grans boles de plàstic als mateixos prats. 

Dins de la configuració urbanística d'alguns pobles es conserven elements d'una gran importància en altres temps i que ara només tenen funcions decoratives, com fonts (algunes tan boniques com les d'Aldatz, Mugiro, Oderitz, Ihaben, Arraitz i Iraizotz, safarejos, com el recentment restaurat d'Aldatz, el de Beruete, Ihaben, Betelu, etc. També en alguns cementiris o, com en el cas de Muskitz, adossades a l'exterior de l'església (es poden trobar esteles, la majoria de les quals daten de l'època renaixentista). 

Entre les construccions pastorals és curiós constatar l'evolució de les txabolas o cabanes de pastors, des dels primitius arkues, construccions de pedra amb falsa cúpula, fins a les bordes més antigues, amb pleta incorporada, o les actuals, que compten ja amb la majoria de comoditats modernes.

La casa tipus és del segle XVIII, es troba exempta o separada de la resta, és de gran format i amb teulada a dues aigües. L'habitual és que tingui tres altures i que estigui enlluïda, però amb portes i finestres amb la pedra remarcada. La majoria tenen un o dos balcons seguits de fusta al llarg de tota la façana, de vegades a la façana lateral, sobretot si tenen contraforts laterals, la qual cosa també permet allargar la volada i protegir més bé l'entrada.

Les portalades acostumen a ser de mig punt o arc semicircular i, molt sovint, tenen a sobre o a la clau una inscripció on hi consten els autors de la casa i l'any de construcció. 

També hi ha exemples de cases senyorials amb teulada a quatre aigües i un primer nivell de pedra carreu. 

A més de la prestància natural de la barreja de pedra i fusta, moltes estan guarnides amb escuts heràldics i amb el toc floral de l'etxekoandre (mestressa de casa), que acostuma a omplir balcons i finestres amb testos de flors que augmenten el colorit i el tipisme dels pobles de la vall.

Els escuts 

Cadascuna de les valls que formen les rutes de Plazaola té un tros d'història incrustada al seu escut. La immensa majoria d'aquests escuts al•ludeixen a les valls a què pertanyen a través dels seus símbols, com el roure i el llop errant de sabre que pertanyen a la vall de Larraun i a la de Leiza, indrets que van rebre importants privilegis per part de la corona navarresa. 

El 1397, Carles II va atorgar als francs de la vall de Larraun i als seus descendents el títol de noblesa, per la qual cosa tots els habitants van esdevenir gentilhomes i van obtenir els mateixos drets. El 1514, Ferran el Catòlic va confirmar aquest privilegi. El mateix va passar a la vila de Leiza, on el rei Savi va atorgar el 1192 concessions als habitants. La situació fronterera de la vil•la va causar contratemps, com en la guerra de 1444 en què fou cremada i destruïda pels guipuscoans, lleialtat que el Príncep de Viana va saber agrair amb les concessions que ja existien a les bones viles del regne. 

Als escuts municipals, que es van atribuir a les zones quan els emblemes heràldics van anar perdent el seu caràcter militar, s'hi uneixen els escuts particulars que decoren moltes cases de les valls. Com més petit i menys decorat estava l'escut, més antic era. És a partir del segle XVIII quan sorgeixen els de grans dimensions i amb una decoració molt guarnida. Els escuts s'esculpien a les façanes dels nobles i gentilhomes per diferenciar els habitatges dels plebeus o pagesos i també els dels gentilhomes entre si, bé pel seu origen, qualitat o mèrits. 

Un dels escuts més antic que es coneix es conserva en un casalot de la part antiga de Lekunberri. Conté dos porcs senglars i no té divisions, la qual cosa caracteritza l'heràldica més antiga. Aquest escut va pertànyer al senyor de Lekunberri, personatge que apareix recollit al Llibre d'Armeria del regne de Navarra. La gran majoria dels escuts de Navarra es vinculaven a cases o palaus concrets que abraçaven més d'una persona. 

A molt escuts se'ls van afegir posteriorment les cadenes de Navarra i les quatre barres del regne d'Aragó. Avui dia, la diversitat d'escuts i dimensions és enorme, però tots tenen aquesta descripció. No obstant això, n'hi va haver alguns que no es van acollir a la concessió d'igualtat, com el poble d'Errazkin, que té heràldica pròpia, amb una creu amb boles, el d'Iribas, amb llops, o el d'Allí.